No ens podem permetre dos calendaris

Per Nasi Muncunill – Director del CAE

Cada vegada resulta més evident en les relacions entre les entitats del tercer sector i les administracions que existeixen dos calendaris.

El primer és el de les administracions, que moltes (massa) vegades responen més a la suma dels terminis que comporten els tràmits administratius i burocràtics interns de qualsevol procés -una contractació, una licitació, una convocatòria de subvencions, etc.- que no pas amb el calendari anual.

I és aquí quan ens trobem amb licitacions públiques de serveis educatius i de lleure publicades a finals de maig i que es resolen durant la tercera setmana de juny perquè s’iniciïn l’endemà de Sant Joan. O convocatòries de subvencions per a projectes socials per a un any natural que, tot i estar convocades a finals de l’any anterior, l’administració es dona fins a finals de setembre de termini per resoldre-les. O revisions de justificacions de subvencions que es fan tres i quatre anys després de la finalització del projecte. Només per posar tres exemples ben reals i que hem patit recentment, sense posar cap nom.

I, per altra banda, el calendari de les entitats, que coincideix amb el que tots i totes coneixem, que comença al gener i acaba al desembre -si parlem d’any natural- o que s’inicia al setembre i acaba a l’agost següent quan es tracta de curs escolar, temporada esportiva o cultural, etc. Calendaris que requereixen que el projecte o l’activitat coincideixi amb algun d’aquests dos períodes. Calendaris en què si l’activitat o el servei és nou, permetin disposar d’un mínim de temps de planificació i organització. Calendaris en què si l’activitat o el servei és continuació d’un que ja existeix permetin l’encadenament, sense aturada, sense mitges parts. Calendaris que permetin, anualment i amb antelació, que l’entitat pugui planificar les persones i els recursos econòmics amb què haurà de comptar. Calendaris lògics, en definitiva.

Cada vegada més aquests dos calendaris s’han anat distanciant. I no ens ho podem permetre. Si volem garantir una correcta planificació i execució dels projectes, els serveis o les activitats. Si volem donar estabilitat i seguretat a les entitats socials que els desenvolupen. Si volem fer un bon aprofitament dels recursos públics que s’hi destinen. O si volem minimitzar la inseguretat, l’estrès i el malestar emocional de les persones tècniques implicades en la seva gestió o en la seva execució. Només per posar alguns arguments.

Aconseguir-ho permetrà disposar de projectes, activitats i serveis de major qualitat, amb continuïtat i amb millors impactes en la comunitat i en les persones i, per altra banda, dotar a les entitats d’una major estabilitat i menor precarietat. No creieu que val la pena provar-ho?