El context històric en el qual s'ambienta el joc

La Guerra de Successió

L’any 1700 mor el rei Carles II sense descendència i es genera un problema en la successió al tron espanyol. Felip d’Anjou, pertanyent a la dinastia francesa dels Borbons, és proclamat rei (Felip V), però això no agrada a les potències rivals -Àustria, Anglaterra, Holanda i Dinamarca, fonamentalment- que el 1702 s'agrupen formant la Gran Aliança i declaren la guerra a Espanya i França.

Fins aleshores Catalunya estava inclosa dins la monarquia hispànica, tot i que mantenia les seves pròpies institucions de govern i les seves lleis. Però els atacs uniformitzadors i centralistes de la monarquia ja feia temps que havien començat, de manera que els catalans, davant l’amenaça centralitzadora del rei borbó, de tradició francesa i centralista, s’acaben alineant al costat de l’altre pretendent al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Els primers anys de la guerra són favorables als austriacistes, que arriben a ocupar Madrid dues vegades, però finalment la contraofensiva borbònica els obliga a replegar-se. La mort sobtada del jove emperador Josep I d'Àustria fa que l'arxiduc Carles -el seu germà- sigui proclamat nou emperador. Això canvia l’equilibri de forces internacional i les potències signen el Tractat d’Utrecht: Felip V és reconegut rei d’Espanya pels estats aliats i aquests es retiren del conflicte a canvi de determinats territoris: Gibraltar, Menorca i les possessions a Itàlia. Malgrat quedar sense suport internacional, el Parlament de Catalunya decideix continuar la resistència.

Comença el setge de Barcelona, que durarà més d’un any, i que acabarà amb la coneguda derrota de l’11 de setembre de 1714.

L'incendi de Manresa

El 1713, després del Tractat d’Utrecht i de la retirada de les tropes aliades, la invasió borbònica avançava ràpida i moltes viles i ciutats catalanes, entre elles Manresa, van començar a acceptar la submissió a Felip V. Paral•lelament, el govern de Catalunya havia iniciat una expedició comandada pel Diputat militar, Antoni Berenguer, per intentar reclutar un exercit que ataqués l’exèrcit borbònic per la rereguarda. En aquest context es va presentar a Manresa el coronel Josep de Peguera, fill de Manresa i un dels militars més destacats, que va aconseguir decantar de nou la ciutat cap al bàndol austriacista i formar la coronela amb 400 combatents.

En represàlia, el Duc de Pòpuli envia un exèrcit de 4.000 soldats amb l’ordre d’incendiar la ciutat. El 13 d’agost el general Armendáriz va ordenar iniciar un incendi que, en principi, volia que fos controlat i més o menys selectiu sobre les cases de famílies austriacistes que havien abandonat la ciutat. Tot i haver ordenat que la gent retirés la pólvora emmagatzemada a les cases, l’incendi es va descontrolar i va calcinar unes 522 cases (prop de la meitat de la ciutat), situades majoritàriament a la part més antiga: des del Puigmercadal, la plana de l’Om i el carrer les Piques fins a la muralla del sector est, damunt del torrent de Sant Ignasi. També van quedar afectades les esglésies del Carme i de Montserrat, i derruïda la Casa de la Ciutat.

L'incendi de la Seu

El 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va ser escenari d’una última batalla quan el marquès del Poal, que des del castell de Cardona feia expedicions per atacar les guarnicions borbòniques de l’interior de Catalunya, va assaltar la ciutat. Les tropes borbòniques de la ciutat s’havien retirat del Carme i dels altres convents on s’havien fet forts i s’havien replegat a la Seu que, igual que el Carme, va funcionar com una mena de fortí. Però els austriacistes van aconseguir entrar a la basílica i els borbònics van haver de refugiar-se a la teulada i al campanar. Vista la dificultat d’accedir a la coberta als soldats austriacistes no se’ls va acudir altra cosa que calar foc a l’interior de la basílica, aprofitant que, amb els retaules, les cadires del cor i altres elements de fusta, tenien bones dosis de combustible. L’incendi va ser realment devastador i va afectar especialment la zona de ponent de l'edifici.

L'arribada de la notícia que el comte de Montemar venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada va fer que les tropes del marquès del Poal abandonessin la ciutat.

Les conseqüències de la guerra a Manresa

No cal dir que l’incendi del 2013 va obligar a dur a terme una important tasca de reconstrucció, ja que la meitat de les cases de la ciutat varen quedar afectades.

A més a més de les cases humils, l’incendi també va afectar altres construccions nobles. És el cas de dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. El solar que van deixar aquests edificis va servir per ubicar-hi el nou ajuntament de la ciutat. L’edifici fou projectat per Joan Garrido i construït per Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777.

Una de les conseqüències de la guerra va ser l’ocupació militar de les poblacions catalanes per part de l’exèrcit borbònic. Felip V no es refiava de la lleialtat dels catalans al nou règim, i per això va fer construir fortaleses concebudes per controlar i sotmetre les poblacions. El cas més conegut és la Ciutadella de Barcelona.

A Manresa no hi havia cap caserna ni cap instal·lació militar. Però un cop acabada la guerra van quedar destacats a la ciutat diversos regiments com a exèrcit d’ocupació, i per allotjar-los es van fer obres al convent del Carme per adequar-ne un sector com a caserna militar.

I finalment, una altra de les tasques de reconstrucció de la ciutat es va centrar en reposar les obres perdudes de la Seu: un nou cadirat i el faristol del cor, el sepulcre del canonge Mulet i uns sis retaules nous, tasques que van recaure en Josep Sunyer. Era l’escultor manresà de més prestigi en aquell moment i un dels millors de Catalunya, havia treballat per encàrrecs al Rosselló i durant la guerra havia establert el seu taller a Perpinyà.