El conte dels treballadors de Bremen o el perquè de l’Educació en el Lleure

Entrevista a Jordi Lorente – President del CAE

Fa gairebé 30 anys que el Jordi Lorente i Servitja és soci del CAE i, de fet, ha format part de l’equip de formadors del curs de Director/a de lleure i també ha participat en la gestació del Club del Joc. Actualment, exerceix com a professor del CFGM d’Animació Sociocultural i Turística a l’Institut Guillem Catà de Manresa i és el President del CAE.

1- Per què creus que és important la tasca dels «monitors de lleure»? Quin paper juga l’Educació en el Lleure dins la nostra Societat?

Actualment, estem vivint una revalorització del concepte d’Educació en el Lleure i més globalment, de l’Educació No Formal. La nostra Societat està reivindicant reducció horària, conciliació, jubilació, etc, i tot això afecta o té les seves derivades en el Lleure i els professionals que hi treballen. Cada vegada més allò de: “és tota la tribu qui educa, i no només l’escola”, es va estenent. 

2- Què entenem per lleure educatiu?

Quan ens apropem al concepte de Lleure Educatiu, l’hem de diferenciar del lleure amb objectius centrats bàsicament en l’entreteniment. El Lleure educatiu afegeix en els seus objectius la idea de creixement individual o grupal. Entenem que l’experiència de lleure educatiu va més enllà del gaudi i aporta a l’individu competències personals i grupals: autonomia, responsabilitat, treball de grup, etc. Per citar-ne alguns aspectes, aquests es troben en el moll de l’ós del Lleure Educatiu. 

3- A nivell de suport i finançament des de les institucions públiques, creus que estem a un bon nivell?

No tinc xifres macros a nivell estatal o de la Generalitat. Puc parlar amb coneixement de què a nivell d’administracions locals del Bages s’està destinant a l’Educació no Formal i la perspectiva és que fa més de 10 anys que ens movem amb quantitats que no han crescut. No s’ha fet una aposta més decidida per a aquest àmbit. Veient cap a on anem, és un contrasentit.

4- Com ha evolucionat la importància i la visió dels caus i els esplais dins la nostra societat?

Hi ha com dues visions contraposades. Per una banda, se’ns pot caricaturitzar com a aquella colla d’innocents, il·lusos, somiatruites i «hippiosos». Però, per altra banda, també hi ha la idea que molta gent que ha passat per esplais acaba tenint una experiència molt vàlida per a liderar projectes en altres camps. Crec, per tant, que hem d’insistir i aportar dades pel que fa a la nostra aportació per als lideratges socials, l’augment del consens, etc. De fet, ja hi ha estudis com el de Txus Morata que demostren que el Lleure Educatiu augmenta la cohesió social del seu entorn a través de l’horitzontalitat en els lideratges socials, l’augment de la participació ciutadana i la construcció de xarxes de suport social. 

En una altra visió del discurs, és cert, però, que l’espai de lleure educatiu ha crescut per totes bandes i el que abans era una tria raonable ara pot acabar sent o provocant una sobresaturació en els infants que fan mil coses… i a més a més, després els hi demanem que el cap de setmana vagin a l’esplai i ho combinin amb l’esport, la música, i… ostres… la família! Ah! Però que tenim temps per a la família?

5- Quina és la teva visió del Lleure a nivell de caus i esplais al Bages?

Crec que ens mirem molt el melic i ens sembla que el panorama és esperançador. El cert, però, és que encara hi ha molts llocs (barris, pobles) sense una oferta de lleure educatiu estable.  En el nostre entorn més proper, la Catalunya Central, ens fa falta un lideratge fort i clar que aglutini tot tipus d’organitzacions (caus i esplais, escoles de lleure) amb l’únic objectiu de posar de relleu la nostra aportació a la Societat. Que ja ens està bé el que tenim, però hi ha un munt de barris sense esplais, I sense oferta. Falta Lideratge a nivell d’esplais i que sigui aglutinador (ni esplais, ni Caus, ni CAE) Propostes com el GALL de Manresa han d’acabar d’enlairar-se amb més compromís i menys «parcel·letes».

6- El voluntariat ajuda a ser millors persones?

Un cantant ja ho deia: «Depende» Depèn de la persona amb qui ens fixem. D’una banda, existeix el voluntariat de “postureig”, d’imatge, aquell que vol una samarreta per poder lluir. No obstant això, a l’altre costat tenim  el voluntari per convenciment, aquella persona que sap què hi ha al darrere. Apostar per voluntaris conscienciats i que saben els valors que hi ha en una institució és el que millora la societat i les persones. El voluntariat sovint representa un plus que s’aporta en el camp professional pel sol fet del testimoniatge.

7- Què ens queda per fer? Quins reptes té l’Educació en el Lleure per al futur?

Imagino tres grans reptes encara que segur que en són més. Primerament, cal aconseguir reconeixement social,  que la societat ens demani i valori la nostra validesa en el terreny educatiu i en el del desenvolupament comunitari, cultural, etc. En segon lloc, cal reivindicar-nos professionalment.  Ens cal gent més formada, amb comprensió de l’àmbit «No formal», amb taules per a la dinamització grupal i amb eines comunicatives eficients. Tenir un perfil professional que es reivindica i se sap necessari i útil ens obrirà moltes portes. Com a últim repte, encara que més utòpic, tenim el fet d’aconseguir una «Societat de l’Oci» real. Aquesta idea que ja era molt estesa a la segona meitat del segle XX, cal afegir-hi les condicions i els professionals preparats que la duguin a terme: teletreball, reducció horària, conciliació familiar, jubilació, etc. Què farem de tenir temps si no aportem creixement personal dins del mateix?

8- Diuen que el conte dels “Treballadors de Bremen” és un exemple bastant clarificador per entendre l’objectiu de l’Educació en el Lleure… el podries explicar?

Bé, es tracta d’un conte inspirat en un article que va escriure Paolo Coelho l’endemà de l’atemptat de les torres bessones.

Diuen que tot just acabada la Segona Guerra Mundial, la ciutat de Bremen, com moltes altres ciutats alemanyes, va quedar totalment arrasada. Un periodista que voltava per allí trobava colles de persones trescant amunt i avall. Quan es va acostar a una d’aquestes colles i els hi va demanar què feien un d’ells li va contestar: – Que no ho veus? Moc pedres amunt i avall.

No satisfet amb la resposta i veient que a prop hi havia una altra colla de treballadors, els hi va fer la mateixa pregunta. Llavors, un dels que estava més a prop li va contestar: – Guanyar-me el sou per poder alimentar els de casa. Continuant el passeig es va trobar un altre grupet i va insistir altre cop a demanar què estaven fent. Llavors un d’ells contestar: – Construïm catedrals!

Si veig un animador jugant a cartes amb un grup de joves o adolescents puc pensar que està donant cartes o que ha de complir amb l’activitat de l’entitat o que «està creant vincles en el seu entorn proper».  I tu? Què en penses? Vols construir catedrals també?